Sé que no hi puc fer res. Sé que per molt que ho intenti la buidor s'ha apoderat de tu i la tristor t'estreny amb braços impassibles. Com diu tothom, és normal. Plora, crida de ràbia, emprenya't. Perquè la Parca s'ha endut una part de tu. Perquè tots els sentiments que guardes sota l'estoica mirada i el tatemae impertorbable han de trobar una sortida tard o d'hora. I m'agradaria ser allà, amb tu, al teu costat. Per dir-te que no els amaguis. Que no te n'amaguis. Que siguis tu.
I m'ha sortit de dins copiar els versos del conegut poeta que em van fer aprendre fa més de deu anys.
Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.
No comments:
Post a Comment