envie

M’agrada veure documentals o programes que parlen de la II República. M’agraden i em fan enveja. Un temps, els anys vint, trenta o quaranta, on semblava que les idees tenien sentit, pes, força. Tenint sempre en compte què s’havia fet abans, què s’havia aconseguit, i on tot el món polític i sindicalista semblava més honest, més bàsic, més lligat a la gent. Em fa molta enveja mirar enrere i veure tot allò que hem perdut…

Tu

Sé que no hi puc fer res. Sé que per molt que ho intenti la buidor s'ha apoderat de tu i la tristor t'estreny amb braços impassibles. Com diu tothom, és normal. Plora, crida de ràbia, emprenya't. Perquè la Parca s'ha endut una part de tu. Perquè tots els sentiments que guardes sota l'estoica mirada i el tatemae impertorbable han de trobar una sortida tard o d'hora. I m'agradaria ser allà, amb tu, al teu costat. Per dir-te que no els amaguis. Que no te n'amaguis. Que siguis tu.

I m'ha sortit de dins copiar els versos del conegut poeta que em van fer aprendre fa més de deu anys.

Recuerde el alma dormida,
avive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando;
cuán presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiere tiempo passado
fue mejor.

Le cercle du temps

Al principi dubtava de si havia fet bé de rebutjar-te, de fer-te fora de la meva vida, a tu que tantes estones divertides em vas regalar fa molt temps. Que et semblava malament que marxés perquè a la meva manera m'havia fet un lloc en algun raconet de la teva ànima. Però cada cop que penso en les últimes paraules que ens vam dir, crec que no podia estar més equivocada. Tu i jo no hem estat res més que un gran malentès. No em penso penedir de poder mirar endavant i de sentir-me lliure. Tu, que m'havies atrapat, poc podràs fer a partir d'ara. Torno a ser jo i no podràs prendre'm ni un sol somriure més.